CÓM L'ENTORN SOCIOECONÒMIC ACTUAL PRESSIONA SOBRE
LA VIDA DE LES PERSONES

Vivim en un món de canvis accelerats: en poc més de mig segle, en el nostre país molta gent d'una sola generació ha passat d'una societat premoderna a l'actual postindustrial. Aquests canvis han sobrevingut de la mà d'un seguit de fenòmens a escala mundial (la dita mundialització):
- les noves tecnologies, especialment en el camp de la informació
- l'economia global del capitalisme liberal, del mercat de bens, serveis i capitals, i de la competitivitat aferrissada, dirigits per la doctrina neoliberal actual
- l'abast i l'enorme poder dels mitjans de comunicació
- l'homogeneització cultural, amb la desaparició de nombroses cultures locals
- la democratització de masses, amb el seu accés al mercat, al consum i a l'educació
- la utilització de les ciències socials (l'economia, la sociologia, la psicologia, etc.) en tots els camps de la activitat humana
- els desequilibris socio-econòmics mundials i el proteccionisme del món desenvolupat, amb l'efecte de l'empobriment i migració de grans masses humanes, noves formes d'exclusió social i la sobreexplotació del medi natural global.
Donada aquesta situació, podem constatar la important incidència que té sobre les persones, estudiada per coneguts experts en la matèria.

L'efecte directe és la percepció de la manca de temps: vivim en una cultura de la hipervelocitat, on la tecnologia s'aboca a l'estalvi del temps. Augmenta el ritme i el flux de les activitats, imposant-se la dictadura del "curt termini" i el "fer el mateix en menys temps". No hi ha temps suficient per a l'assimilació i la reflexió, quan ja s'està canviant a una altra cosa. Això suposa una pressió i un esforç permanents d'adaptació a les noves exigències, especialment en el camp dels canvis tecnològics.
L'efecte sobre les persones és l'estrès crònic. La manca de descans, la fatiga psíquica i els trastorns del son, amb el conseqüent augment del consum de psicofàrmacs ansiolítics i antidepressius, van associats. Això es fa palès especialment en el món del treball, on un terç dels treballadors percep la seva feina com estressant. Els riscos i malaties psicosocials s'han convertit en el problema més important de salut laboral, creant una despesa del 3% del P.I.B., així com les habituals consultes sobre trastorns psicosomàtics, que representen entre un 25% i un 40% de l'atenció primària sanitària. És clar que les classes populars, des de l'arribada de la industrialtzació, han patit una forta pressió productiva, però en el món actual també s'han afegit altres factors que han modificat i agreujat la percepció global.

Associat a l'efecte descrit, trobem a les persones submergides en una pluja constant d'estímuls. Els mitjans de comunicació amb la publicitat, en particular la omnipresent TV, manipulen, creen necessitats i pressionen cap al consum donant una falsa imatge, de "societat del somni de l'opulència". L'allau de notícies inquietants i escandaloses per a cridar audiència, multiplica la sensació de viure en un món incert o banal. D'aquesta manera s'instal·la en el subconscient de la gent la cultura del consumisme, de l'"usar i llençar", de la distracció, amb la indiferència social o "impotència confortable" com mecanisme de defensa.
Aquesta cultura del consum associat al temps lliure i a l'oci, sector terciari en expansió d'oferta i per tant en forta competència, queda mediatitzada per la mercantilització: quasi bé tot té un preu per a obtenir un gaudi immediat, però superficial. Per a guanyar temps, la gent aspira a facilitar les seves tasques quotidianes de manera simple i ràpida amb productes i serveis encara que hagi de pagar més, ha de pujar el seu poder adquisitiu treballant més, però el resultat és que li queda menys temps lliure: un cercle viciós en aquesta "comèdia de la necessitat". Queda la insatisfacció de fons.

També assistim al debilitament de les institucions tradicionals, allà on les persones trobaven les fonts de l'autoritat social, dels vincles relacionals i de l'orientació en el seu recorregut vital: la família, l'escola, l'església, les organitzacions polítiques i del treball. Són molts els que no troben prou resposta, prou refugi als canvis sobrevinguts, i la crisi de valors tradicionals ha dut a la incertesa i al vuit existencials. Nous models de viure entren en competència: els cultes al cos i a l'esport, al poder de consum, al treball font de imatge i prestigi, al sexe, a la música pop, a lo alternatiu i multicultural, a les filosofies dites "new age", a lo trivial ("fashion", el renom mediàtic), són els exemples més característics, impulsats per una potent tecnologia de mercat. Però també hi trobem reaccions-refugi: ideologies polítiques, ètniques i religioses de tipus mític, nostàlgiques i idealitzadores d'un món que desapareix.

Ens queda parlar de l'aïllament de l'individu: no tant físic, doncs en les grans concentracions urbanes forma part d'una massa anònima, si no més bé relacional i emocional. La perspectiva d'una millora material i de recursos, ha dut a la gent a preocupar-se i dedicar més temps i esforços al treball i al consum, empobrint-se les seves relacions familiars, d'amistat, socials i cíviques. Això està duent a un empobriment del capital social i del teixit associatiu (aquest últim ja poc desenvolupat en el nostre país), basats en la reciprocitat i en la confiança mútua, sent substituïts per un individualisme consumista, basat en el model social de la "satisfacció del jo". La competitivitat augmenta, també les expressions violentes, així com la por a perdre l'estatus, i l'individu, ocupat en aconseguir ser auto-suficient, cada vegada es troba més sol i a la defensiva.
La percepció d'aïllament propicia nous models de comunicació: els esdeveniments amb grans aplegaments de masses i les relacions via internet, on l'anonimat és significatiu. També està en la base de l'augment constant de la depressió, del suïcidi i de les addiccions de tota mena (a més de les substàncies, altres com les compulsions al sexe, al consum, al mòbil, a les ciberrelacions, a internet, a les sectes), així com del corresponent alt consum de psicofàrmacs: difícil és posar barreres químiques i remeis individuals als efectes de les carències sistèmiques, encara que molta gent s'interessi per diverses formes d'"humanitarisme", ritus de descàrrega del sentiment de responsabilitat.

Val la pena parar atenció a alguns àmbits especialment sensibles als canvis exposats: el món de la família, l'àmbit de la salut mental i el món del treball postindustrial.
Sobre el món del treball postindustrial ja n'hem parlat més amunt. S'ha fet palesa l'arribada dels nous valors emergents:
- el pragmatisme, la preeminència de l'eficàcia i dels resultats econòmics, amb exigència sobre la persona total, front a la rutinització del taylorisme clàssic
- sobrevaloració de la imatge i del prestigi
- alta competitivitat i relativisme moral, "tot val", manca d'una ètica individual i empresarial
- augment de la manipulació mental i emocional dels treballadors, propiciant situacions d'abús (de tota mena de riscos, estrès crònic, assetjament psicològic).
L'atur estructural, la precarietat i la por a no poder adaptar-se als canvis tenen repercussió en molts treballadors com en les seves famílies: empobriment, inseguretat, desmoralització, amb el consequent empitjorament de la sinistralitat i de la salut mental.

En resum, darrerament s'han produït importants avenços per a la millora de la qualitat de vida, però associats a transformacions generals i accelerades sobrevingudes sobre tots els àmbits humans que, com contrapartida, han fet que les persones siguin més vulnerables, la qual cosa està representant un cost personal i social enorme.

Daniel Rodrigo, psicòleg.
Abril 2005.
danirod@copc.es