“Quan algú se m’acostava, li deien que faria explotar la bomba de la motxilla”
ASSETJAMENT · Després de ser acusat de terrorista, va rebre insults i agressions dels companys de classe CRÍTIC · Denuncia en un llibre les mancances del sistema educatiu català
Maria Ortega

Amb 14 anys es va convertir en focus de totes les mirades en ser acusat de terrorisme per haver enviat correus electrònics que demanaven l’etiquetatge en català. Ara, tres anys després, l’Èric Betran recull ara en un llibre, L’institut de la Vergonya, l’experiència d’assetjament que va viure al seu institut, on no es va aconseguir desprendre de l’etiqueta de terrorista. Arran d’això va haver de canviar de centre.

La repercussió pública del teu cas contrasta amb el menyspreu que vas patir a l’institut.

Una cosa compensa l’altra, perquè a l’antic institut em tractaven pitjor que a una merda. Em tiraven pedres i m’insultaven. A fora, en canvi, em sentia més bé, més recolzat. Uns mesos després d’anar a Madrid, vaig tornar a l’institut amb el llibre, i amb energia per continuar endavant.

¿El moviment muntat al voltant del cas va incrementar les enveges?

Des que va començar l’assetjament fins que va sortir el llibre va passar gairebé un any. Aquella gent portava tot un any fent-me assetjament escolar, amb la intenció d’enfonsar-me psicològicament, i quan van veure que havia publicat el llibre, van entendre que ho havia superat. Tota la feina d’un any se’ls n’anava en orris, i aquí es va començar a multiplicar tot. He estat víctima de les enveges.

Et sents etiquetat com a ‘terrorista’?

Hi ha qui critica que hi hagi persones que es portin bé amb mi, però aquesta gent no veu que hi ha cops que m’insulten pel carrer. A més, alguns mitjans d’informació espanyols, quan vaig anar a Madrid, em van descriure com un terrorista, i quan em van deixar en llibertat, no ho van desmentir. Molts companys de classe em continuaven acusant de terrorisme. Quan algú se m’acostava, li deien que m’explotaria la bomba de la motxilla.

Amb el vistiplau dels professors?

I tant! Hi havia professors que sentien com m’insultaven i no movien un dit. Fins i tot, quan havia de fer presentacions del llibre, rebia una forta oposició de professors, que deien que portar-me a mi era manipular els nens. El problema és que no es pot pensar als instituts. L’altre dia, per exemple, a la meva classe, hi va haver un debat sobre les diferències entre nois i noies, i hi havia qui defensava que els nois eren millors perquè les noies no serien capaces de fer segons quines feines. I les noies responien que ells no sabrien tenir cura d’un nen. Estem parlant de nois de 17 anys del segle XXI.

Com portes les crítiques que se’t fan des d’alguns mitjans?

Molt bé. Arribar a l’extrem que una emissora com la COPE parli malament de mi vol dir que anem pel bon camí. Si he aconseguit que això els molesti, el llibre val la pena.

Avui 07/10/07

—

L’Èric és un noi de 16 anys d’allò més normal. Quan va saltar, malauradament, a la palestra mediàtica en tenia catorze. El sistema jacobí espanyol el va fer tristament famós per una errònia i falsejada interpretació de la Declaració dels Drets Humans (Article 19: “Tot individu té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; això comporta el dret a no ésser inquietat per causa de les opinions i el de cercar, rebre o difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà d’expressió i sense consideració de fronteres.” Va demanar l’etiquetatge en català a tres empreses via correu electrònic. Les empreses ho van notificar a les autoritats i aquestes van creure que l’Èric i el seu Èxercit del Fènix podien ser una amenaça terrorista per la seguretat de l’Estat (!). Una vegada és va aclarir tot, però, l’Estat Espanyol va demostrar una total ineptitud en aquest afer, quan es van veure obligats a deixar l’Èric en llibertat i sense càrrecs. Ell, però, continua amb la seva lluita particular, que és la de milers de persones que lluiten per la llibertat d’expressió i per unes idees de catalanisme, llibertat i independència. El que no és tan normal és que un noi de 16 anys tingui les idees tan clares. A la cadena de música hi té un CD de Johannes Brahms; a la tauleta de nit, “Atreveix-te a pensar” del filòsof gironí Josep Ma Terricabras, i la seva pel·lícula preferida és “Braveheart”, on Mel Gibson dóna vida al rebel escocès William Wallace, de sobrenom “Braveheart”, que lidera una revolta popular contra el governador anglès i que vol aconseguir per a ell la corona d’Escòcia. L’Èric, sense ell voler-ho, s’ha convertit en un petit símbol per a nosaltres i un anatema pels espanyolistes que volen seguir perpetuant el pes de la dominància de Castella envers Catalunya i el País Basc.

-Què va passar la nit del 30 de setembre del 2004 a casa teva?
Doncs era gairebé mitja nit d’un dia normal. Jo havia fet els deures, havíem sopat i de sobte, quan ja me n’anava a dormir, sona el el timbre. Jo era al llit. Va sortir el meu germà i després els meus pares i em van cridar. Quan vaig sortir de l’habitació vaig veure la casa envoltada de guàrdies civils recorrent el jardí amb llanternes sense saber què buscaven. Em van dir que eren de la Brigada Anti-terrorista de Madrid i que havien vingut perquè havia fet amenaces terroristes, pel fet que uns dies abans havia enviat tres correus electrònics demanant l’etiquetatge en català a tres empreses.

-O sigui que van considerar que demanar que s’etiqueti en català és terrorisme…
És una petició que hauria de fer tothom. Jo la vaig demanar perquè la Generalitat, que és qui ho hauria de fer, no ho fa. I com que la Generalitat no ho fa, ho hem de fer els ciutadans, però, d’això dir-ne terrorisme… Simplement exigim els mateixos drets que tenen altres països. Penso que és la cosa més normal del món. L’anormalitat és que no estigui en català ja.

-En el pròleg del teu llibre, en Víctor Alexandre ens comenta que ets testimoni d’una anormalitat lingüística i també d’una anormalitat política. Hi estàs d’acord?
Sí, perquè una cosa comporta l’altra. Per desgràcia, la normalitat lingüística comporta la normalitat política, perquè jo simplement vaig enviar aquells correus electrònics perquè qui ho havia de fer no ho feia; perquè la Generalitat no ho feia. Tenim uns polítics que tots s’omplen molt la boca de catalanisme, però després només un partit vota a favor de l’etiquetatge en català; la resta hi voten en contra. Si es va arribar a aquell extrem és precisament perquè no tenim la situació política normal com tenen tots els països.

-És perillós lluitar a favor del català?
Home, no sé que dir… És possible que passin coses com aquesta. Però jo penso que és molt gratificant. Més que perillós jo ho definiria com a gratificant, perquè a mi m’omple el fet de lluitar o saber que estic fent una cosa en la qual crec. A mi m’omple molt saber que estic defensant la meva llengua.

-T’has sentit o ets sents perseguit encara?
No, perseguit no em sento. Sí que vaig amb precaució quan escric, perquè em fa por. Aquesta gent és pot agafar a qualsevol cosa, qualsevol frase mal escrita. Perquè per un correu electrònic van muntar el que van muntar. En aquest sentit em fa por, però no em sento espiat …

-Però, en canvi, a l’institut de Vidreres vas patir bulling, no?
Clar, en aquest sentit sí. No em sento perseguit per la Guàrdia Civil, a l’institut no es van prendre bé tot aquest procés i em van començar a fer el buit: m’insultaven, em tiraven pedres… Fins que vaig haver de deixar l’institut perquè no podia més. Fins que em van fer fora.

-Què és i com va sortir la idea de l’Exercit del Fènix?
En principi, va néixer amb la intenció de cobrir un buit a internet que englobaria una franja d’edat dels 14 anys fins als 25 o 30, tot i que està obert a tothom. Però sobretot a aquesta franja d’edat de gent amb inquietuds nacionals i també socials. Donar i oferir un punt de trobada a tota aquesta, que era una cosa inexistent a internet fins aleshores.

-Creus que hi ha altres fórmules per defensar el català i Catalunya a més de la que tu has utilitzat?
Penso que hi ha moltes fórmules correctes i una no treu l’altra. Jo la que utilitzo és la que en aquests moments tinc a les meves mans, com és, per exemple, explicar aquest cas o les oportunitats que m’obre el llibre de parlar d’aquest tema, de poder fer xerrades, de poder parlar amb gent, de tenir algun contacte, de poder arribar a les persones. Una cosa no exclou l’altra.

-Et creus el nou Timbaler del Bruc dels catalans?
No, la veritat és que no. Faig el que puc, com tothom. Ho intento, però ja està. El Timbaler, no.

-Quina opinió et mereixen els polítics catalans?
Precisament ara estic fent un article que parla sobre l’amnèsia voluntària de la política catalana, que explica que els polítics en general, en general parlo, no tots, quan no els interessa un tema se n’obliden. Fa un any representa que érem una nació, fa un any quasi un milió de persones a Barcelona exigim que som una nació i un any després representa que no som una nació. Fa un temps parlàvem de les seleccions nacionals, ara ningú parla de les seleccions nacionals; els polítics no parlen de seleccions nacionals. Tothom s’omple molt la boca de paraules que si hem de demanar l’etiquetatge en català; quan jo vaig ser a Madrid tothom deia: “hem de demanar l’etiquetatge en català”, i després només un partit va votar a favor de l’etiquetatge en català; la resta hi va votar en contra. No em mereixen cap mena de respecte en aquest sentit. En el sentit lingüístic, pocs diputats, no parlo de partits, sinó de diputats en concret, es mereixen poc respecte per part meva, perquè hi posen altres interessos per davant. I a mi m’emprenya perquè jo no hi poso preu, a la llengua o al país, i penso que hi ha molts polítics que sí.

-El sistema polític actual ens portarà a la independència?
El nou Estatut [riu]. El nou Estatut [riu]. El nou Estatut, serà un entre més. Estarem trenta anys així, aguantant, i quan la gent per fi s’adoni que ens han enganyat, dirà “ostres, potser que fem alguna cosa!”. Depèn de nosaltres si som tan rucs per tornar a caure en una cosa semblant o en canvi ens espavilarem i exigirem a la classe política en general el que necessitem per avançar. No necessitem un Estatut com aquest per avançar. Ens hem de proposar un Estatut ben fet i així podrem avançar. Però mentre tinguem això per passar l’estona, Estatuts per distreure’s, per guanyar eleccions, doncs no avançarem.

-Quina opinió tens del trencament de la treva d’ETA?
Penso que tothom ha de ser crític. En primer lloc condemno l’atemptat, perquè condemno tota la violència, però crec que s’ha de ser crític. És absurd que algú ens intenti enganyar dient: “Ostres, quina sorpresa, han atemptat!”, com si ningú no s’ho esperés. Al meu entendre no era gens difícil endevinar que si les coses continuaven com anaven, que si el procés de pau seguia com estava, era obvi que es trencaria la treva, perquè no avançava. S’ha culpar a ETA de l’atemptat, però el govern espanyol també ha d’assumir la seva part de culpa. El que no pot ser és que l’Estat espanyol digui a ETA que deixi les armes, quan l’Estat espanyol està prohibint amb l’exercit i les armes que el que defensi ETA es defensi democràticament. Vull dir que s’ha de ser coherent, llavors els ciutadans podrem demanar que ETA deixi les armes. Jo ho demano, qualsevol de nosaltres pot demanar-ho, però el Govern ha predicar amb l’exemple i no ho està fent.

-Què creus que s’hauria de fer a partir d’ara?
Simplement actuar en democràcia. Si il·legalitzen un partit polític que defensa la independència com és Batasuna, si il·legalitzen diaris, si hi ha aquesta persecució que hi ha actualment a l’esquerra abertzale del País Basc, és impossible que s’arribi a la pau. Simplement s’ha de respectar l’opinió de tothom, i si l’opinió del poble basc és la independència del seu país, doncs s’ha de respectar. I s’ha de respectar que ho vulguin defensar democràticament. Si s’ha de fer un referèndum, el que no pot ser és que detinguin o empresonin a aquell que vulgui convocar un referèndum. Pensar ara en un Estat espanyol democràtic és impossible. No m’entra al cap que es prohibeixi demanar l’opinió de la gent. S’ha d’actuar en democràcia i ja està.

-Milites en alguna organització política?
No, perquè penso que una organització el que fa és donar ajuda a la gent, dóna eines per poder lluitar, per exemple per la llengua. Crec que lligar-me en alguna organització seria una mica absurd, perquè ara el que estic fent és col·laborar una mica i de forma independent en totes en general. Si en formés part d’una, probablement només podria fer coses per aquella organització. En canvi, és el moment de treballar i col·laborar una mica amb totes.

-A qui se li va ocórrer de fer una obra de teatre sobre el que et va passar?
A mi ni se m’havia passat pel cap! Uns mesos després de publicar el llibre, em va trucar en Pere Planella, el que avui és el director de l’obra, que s’havia llegit el llibre i que li havia agradat, i que hi veia unes grans possibilitats dramatúrgiques. Em va agradar la idea i vam decidir tirar-ho endavant. Em va dir que el que m’havia passat era molt fort i em va demanar que li deixés explicar en un teatre el que m’havia passat.

-Si haguessis d’anar a sopar amb el jutge Fernando Andreu, què li diries?
Suposo que li preguntaria què va fer per arribar al lloc on és. [Riu …]

-Quins estudis penses seguir una vegada acabis el batxillerat?
Encara no ho tinc decidit, però penso en història, lingüística o ciències polítiques. Encara tinc temps per acabar-ho de rumiar.

-Com t’ho fas per compaginar tantes activitats (estudiar 1r de batxillerat social, navegar amb vaixell, fer submarinisme, escriure articles d’opinió, anar a les ràdios, etc…)?
Suposo que tot és qüestió de prioritats i com que ho faig tot amb moltes ganes, doncs, anar prioritzant. A vegades hi ha coses que no puc fer tant com per exemple navegar ara a l’hivern. Abans ho feia, ara no perquè tinc altres coses, però a l’estiu sí. Jo crec que tot es compaginar-ho. Si hi poses ganes, ho pots fer tot.

-Què és el que t’agrada més de la teva vida?
[Riu …] A mi, el que m’agrada molt és poder parlar, tenir una veu per dir-ho d’alguna manera, escriure al meu blog, per exemple. Que hi hagi gent que em llegeixi. M’agrada molt expressar-me i saber que hi ha gent que m’escolta i em llegeix. M’encanta.

-I el que menys?
No sé. El que no m’agrada o em pot perjudicar en certa manera és el fet d’estar marcat com el nen aquell que quan tenia 14 anys li va venir la Brigada Anti-terrorista. Perquè hi ha molta gent que em coneix per això. Hi ha gent que li dius el meu nom i li vénen al cap aquells fets. Jo sóc una persona que sí que és cert que un dia vaig passar per això, però no vull ser “aquell nen que”.

-Com et defineixes com a persona?
Una persona oberta, que no em tanco mai en banda. Que m’agrada escoltar, parlar amb la gent, pensi igual o diferent que jo. Poder compartir opinions. El que deia abans: expressar-me.

-Què vols ser quan siguis gran?
Jo penso més en el demà que en el demà passat, però m’agradaria continuar escrivint.

-Un lloc per perdre’t?
Al mig del mar.

-Per qui no treballaries mai?
Per algú que em volgués utilitzar.

-Un personatge històric que t’hagués agradat conèixer?
Francesc Macià.

-Digues-me una data per la Independència de Catalunya?
[Riu…] Mmmm. Jo crec que d’aquí 20 anys, 30 com a molt, serem lliures.

http://www.ericbertran.cat/?page_id=108